En el post d’avui us vull presentar el primer relat que publico aquí, L’absurd de les coses.
És un relat molt curtet, de menys d’una pàgina, que us podeu llegir en un singlot, però que espero que la petja que us deixarà duri força més.
M’encantarà que hi feu una ullada i que me’n doneu la vostra opinió als comentaris! 😀
Sinopsi: A «L’absurd de les coses», sereu testimonis del comiat d’una parella japonesa, la qual cosa us durà a preguntar-vos per què el món és tan absurd.
L’absurd de les coses
En un vetust aeròdrom proper a la costa, una jove parella japonesa es fonia en una abraçada. Closos els ulls ametllats en una intensa expressió d’enyor, cap dels dos semblava voler-se separar mai més de l’altre.
En una feixuga prova de força de voluntat, el noi començà a enretirar el cap enrere entreobrint lleugerament els ulls, amb un esguard que mil vegades demanava perdó. La mirada d’ella també suplicava tot el que la seva veu esqueixada, en paraules, no hauria estat capaç d’expressar. El jove va xiuxiuejar uns mots en els quals semblava dipositar la pròpia vida i l’últim alè que li quedava; als quals la noia respongué amb un llarg petó que exhalava un poderós anhel per canviar l’absurd de les coses.
Tremolant, el noi es va girar a poc a poc, i començà un caminar insegur que l’allunyava cruelment d’algú a qui estimava amb una força que ni ell mateix era conscient que posseïa. No va mirar enrere. No ho hauria pogut suportar.
Un coronel, assegut còmodament davant les finestres de l’aeroport, observava, orgullós, l’enteresa viril que el noi havia demostrat en aquella delicada situació. Somreia, satisfet dels seus homes, mentre els avions kamikazes, ja enlairats, marxaven a velocitats tronadores. Potser no hauria estat tan immens el seu orgull, si hagués pogut veure com, un cop enfilat al seient de l’avió monoplaça, el jove arrencava un plor esquinçador i desconsolat, mentre sofria una multitud de pensaments contraposats que l’empenyien desesperadament a desertar; just abans d’estavellar-se amb un estrèpit esgarrifós, ofegat aquest per la generació d’una voluminosa esfera de foc i pols que repartia veloços projectils de metralla, que semblaven riure’s del món amb uns xisclets sinistres.
La noia, amb l’ànima trencada, i incapaç de moure’s del mateix lloc on havia quedat asseguda, retenia la mirada perduda en direcció al cel, amb un desig impotent al cor, i una llàgrima que per sempre li quedaria encallada entre les parpelles.