Últimament, he vist diversos anuncis publicitaris amb eslògans semblants, és a dir, en els quals jo interpreto el mateix missatge, que es poden resumir amb aquest exemple:
«Som de confiança, som d’aquí».
No és que vulgui defensar la frase titllant-la d’ambigua, perquè no ho és, i queda molt clara la idea supremacista que volen transmetre, cosa que és inacceptable, per cert, tot i que aquesta mena de publicitat es mantingui vigent.
Però sí que, arran de l’enrabiada, se m’ha generat un dubte lingüístic: transmetem sempre el que volem transmetre?
La resposta fàcil és que no, que a tots ens separa un abisme mental, i que és per això que ningú s’imagina els personatges d’un llibre de la mateixa manera malgrat que tothom llegeixi el mateix.
Però és aquí on apareix el valor de la normalització lingüística. Sembla absurda i tediosa si, al cap i a la fi, ens entenem sense tantes martingales, però també és cert que segons com es faci servir, pot aixecar murs o destruir-los.
Tots coneixem aquell exemple graciós de la coma (un signe de puntuació que no deu estar disponible a whatsapp) que salva vides, perquè aquestes frases no volen dir el mateix, Déu mos en guard:
- Avui hem vingut a dinar, nens.
- Avui hem vingut a dinar nens.
O allò de:
- No, vull viure.
- No vull viure.
Us imagineu que l’eslògan de què hem parlat no volgués donar un sentit de causalitat a les frases, sinó que la pretensió fos que fossin independents? Com canvia el missatge, oi?
«Som de confiança. Ens trobareu ben a prop de casa».
Donem sempre una volta més abans de publicar. Assegurem-nos que estem dient el que creiem que diem. Ah, i rectifiquem si és necessari, que tots ens podem equivocar.