HUMPHRY DAVY

Humphry Davy va ser un químic i inventor britànic que va viure entre els segles XVIII i XIX, famós per les aportacions que va fer en el camp de la química, i considerat, juntament amb Volta i Faraday, el pare de l’electroquímica.

Tot i que, curiosament, no creia en el model atòmic de Dalton, va definir els elements químics com aquelles substàncies que no es poden descompondre mitjançant cap procés químic i, gràcies a l’electròlisi, va aïllar i donar nom al potassi, el sodi i el clor de bon principi i, més endavant, al calci, l’estronci, el bari, el magnesi i el bor.

El coneixereu per ser l’inventor de la làmpada de Davy, que es feia servir per evitar les explosions per ignició de metà a les mines, i que ara encara s’utilitza per transportar la flama olímpica.

També és qui va posar nom al gas hilarant, és a dir, a l’òxid nitrós, i resulta que aquesta història té bastanta tela. Aquest gas havia estat sintetitzat uns anys abans, però fou ell qui en va provar les utilitats fisiològiques. De fet, si hi ha una curiositat imperant sobre ell, és que experimentava tot sovint amb el seu propi cos, i s’hi va jugar la vida més d’una vegada. Si més no, diuen que va morir prematurament perquè tenia la salut tocada per culpa dels autoestudis.

Així doncs, resulta que el gas hilarant era popular entre les amistats de Davy (s’afegia al vi perquè es deia que tenia propietats que limitaven la ressaca), i ell va teoritzar que podria tenir aplicacions mèdiques. Davy, doncs, va escalfar nitrat d’amoni, en va recollir el gas i el va passar per aigua per purificar-lo. A continuació, el va inhalar en repetides ocasions i en va comprovar els efectes, entre els quals va recollir una sensació agradable al pit i les extremitats i analgèsia, amb potencial per ser usat en procediments quirúrgics.

Però no tot van ser flors i violes mentre Davy inhalava gasos. En una altra ocasió, està descrit que va respirar òxid nítric, el qual es va combinar amb els gasos de la boca i va formar àcid nítric que li va danyar les mucoses. No em queda clar si va intentar solucionar-ho inhalant hidrocarbonat pur (un terme antic per referir-se a un vapor format per monòxid de carboni i hidrogen), o si això és un incident a banda, però sembla que el monòxid de carboni (que com sabem avui, és altament tòxic) va estar a punt de matar-lo. Se’n va sortir pels pèls, però el seu fervor científic encara va fer que, mig inconscient, es prengués el pols per poder-lo descriure en aquella situació.

D’altra banda, es veu que presentava els seus descobriments i les seves classes fent demostracions perilloses in situ, i afegia comentaris religiosos al discurs, una mica per dir que totes aquelles reaccions químiques fascinants eren productes dels dissenys de Déu.

Un detall que em resulta interessant: estava a favor que les dones participessin en la ciència, cosa sempre lloable, i va insistir que poguessin formar part de la Royal Society, una de les societats científiques de l’època (i que encara existeix). Tant de bo que ho hagués aconseguit. Això també li va comportar caricatures i acusacions de poca virilitat.

En conclusió, doncs, era tot un personatge. Un geni imprudent, que va fer grans aportacions a la ciència, però que va pagar un preu molt alt.

Com a reflexió final, em pregunto: hauria arribat tan lluny si hagués aplicat un mètode més rigorós i menys arriscat? Li va valdre la pena fer-ho?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Vols compartir el post?
× Whatsapp