- Nom: The Good Place
- Tipus: Sèrie
- Any: 2016-2020 (4 temporades)
- Creador: Michael Schur
- Llengua de visionat: Anglès
Introducció
La introducció és molt senzilla: The Good Place és una de les millors sèries que he vist mai. I això és força agosarat de dir, sobretot perquè moltes vegades hi ha històries, formats, estils o gèneres que no són comparables. I que hi ha coses que et poden agradar molt però per motius diferents. House, per exemple, també és una sèrie sublim, però no la puc comparar amb The Good Place per tot allò que us deia abans.
Però centrem-nos. Per què faig aquesta sentència positiva sobre la sèrie? Doncs perquè és una combinació excel·lent de diversos camps del meu interès. D’una banda, és una comèdia de les bones, de les que el guió està ben treballat, els gags tenen cervells a darrere i els actors hi posen la cirereta. De l’altra, està carregada de reflexions profundes sobre l’ésser humà i preguntes que la filosofia i la religió sempre tenen a la punta de la llengua. Per tant, entremesclarem la profunditat més bèstia amb l’humor més fi.
El plantejament principal és molt original: l’Eleanor es desperta al més enllà després de morir. La rep en Michael, un arquitecte d'”el Bon lloc” (el títol de la sèrie traduït), que és on acaben els humans que han estat bones persones per passar l’eternitat. Però l’Eleanor sap perfectament que ella ha estat una noia superficial i egoista, i que no té cap sentit que sigui allí. És llavors quan descobreix que hi ha hagut un error administratiu al més enllà, i que s’han confós d’Eleanor. I aquí arrenca la sèrie.
Anàlisi sense spoilers (pels qui no l’hagin vist)
Al Bon lloc, la gent es distribueix en parelles que són ànimes bessones, segons els coneixements del més enllà, i així s’asseguren que passaràs l’eternitat amb la millor persona que la podries passar.
El Bon lloc, de fet, no deixa de ser un barri agradable farcit de persones bones que intenten passar la millor eternitat possible. L’ànima bessona de l’Eleanor és en Chidi, un professor d’ètica a la universitat. L’Eleanor li confessa la seva situació i el pànic que li fa que la descobreixin i l’enviïn a les tortures eternes (i d’allò més originals, per cert) d'”el Mal lloc”, i en Chidi accedeix a fer-li classes d’ètica per intentar que aprengui a ser la bona persona que no havia estat mai.
La resta de protagonistes, comptant en Michael, l’arquitecte, són una altra parella d’ànimes bessones: la Tahani, una filàntropa rica que ha dedicat la seva vida a l’ajuda dels altres mitjançant entitats benèfiques, i en Jianyu Li, un monjo budista que ha fet vot de silenci.
Per últim, tenim la Janet, una consciència artificial que conté tots els coneixements de l’univers, i a qui els residents d’el Bon lloc poden demanar assistència sempre que vulguin.
Mitjançant aquestes premisses, la sèrie explora des dels acudits més senzills però efectius (al Bon lloc no es poden dir paraulotes, i cada cop que intenten dir un fucking només els surt un forking, per exemple), la curiositat de les entitats no humanes pel comportament humà, com la Janet, la IA del més enllà, i en Michael, l’arquitecte; o les reflexions històriques de la filosofia que en Chidi explica a l’Eleanor per intentar que millori com a persona, entre les quals s’esmenten la fonamentació de la metafísica dels costums de Kant, l’utilitarisme de John Stuart Mill, o el dilema ètic del tramvia de Philippa Foot portat a l’extrem de forma hilarant, perquè viatgen dalt del tramvia real mentre han de prendre la decisió crucial.
La sèrie té diferents etapes amb força entitat. La primera temporada té les bases de sitcom habitual, on es produeixen situacions grotesques on l’intent de l’Eleanor per mantenir-se al Bon lloc s’acaba convertint en una recerca real de la forma de convertir-se en bona persona, i, a tot això, afegim-hi les possibilitats imaginatives que té el més enllà. També serem testimonis de la incertesa i la incapacitat de prendre decisions que pateix en Chidi per culpa de l’estudi de l’ètica, amb tantes opcions; l’obsessió de la Tahani per ajudar l’altra gent (i per validar-se davant dels seus pares) i de demostrar que té una xarxa d’amics envejable colant-te noms de famosos a tort i a dret; i la capacitat inalterable de mantenir el silenci malgrat la situació que se li presenti d’en Jianyu, cosa que exaspera la Tahani, que necessita conversa.
Després, quan el final de la primera temporada és un gir de guió sorprenent i sublim, tot canvia. Però segueixo més avall, ja amb spoilers, perquè no és fàcil seguir comentant la sèrie a partir d’aquí i no fer-ne.
Michael Schur, doncs, el creador de la sèrie, ha trobat una manera divertida i enginyosa de fer-nos pensar sobre teoria, però, encara més, i amb molt de criteri, ha trobat la manera d’intentar aplicar a la pràctica conceptes que sempre ens havíem pensat que quedaven a un pla metafísic força inútil.
Ah, i només com a detall: el final és rodó i preciós. No me’l vaig treure del cap durant uns dies.
Si no heu vist la sèrie, us la recomano de dalt a baix. Podeu aturar la lectura aquí, i tornar al post a llegir la secció següent quan hàgiu acabat de veure-la.
Us espero! 🙂
Anàlisi amb spoilers (pels qui l’hagin vist)
Bé, doncs, després de descobrir que tot el Bon lloc on han viscut durant la primera temporada és una mentida, que era un tripijoc d’en Michael, que en realitat era un dimoni arquitecte del Mal lloc que dissenya una idea nova per torturar eternament només els quatre protagonistes; que el veïnat són tot dimonis que fan d’extres i que la Janet sí que és del Bon lloc perquè en Michael la va robar d’allà; i que els això els rebenta el cervell a ells com a personatges i a nosaltres com a espectadors, comença la segona fase de la sèrie, que es divideix en petits cops de volant gairebé a un per capítol, i que també defineixen força bé l’estil de la ciència-ficció clàssica o el batman dels anys 60 on tot es va capgirant contínuament. La gràcia de The Good Place és que tots aquests girs són coherents i creïbles.
Aquí m’agradaria centrar-me en detalls de les tres temporades següents per originals, impactants, divertits, èpics o emotius:
- Els personatges secundaris que donen més valor a la trama, com la jutgessa Gen, en Jeff, el vigilant de la porta de la Terra a qui agraden les granotes; els dimonis, com en Trevor o en Shawn; el quart germà Hemsworth fictici; la Mindy St. Claire, del Lloc d’entremig; les diferents Janets, el dimoni guapot que es treu la samarreta com a recurs quan es bloqueja; la Vicky, la dimoni “Eleanor real” que acaba sent de les antagonistes més importants; o en Derek, la IA alternativa creada per la Janet que és l’ésser més disfuncional de l’univers.
- Les tortures imaginatives d’el Mal lloc haurien de tenir una categoria pròpia.
- El Jeremy Bearimy, és a dir, la línia temporal del més enllà, que em sembla una de les idees més brillants de la sèrie (per no parlar del punt de la “i”, és a dir, allà on no passa mai res, com els dimarts, el juliol o el no-res).
- La història recurrent d’amor entre l’Eleanor i en Chidi. Comença com les típiques històries d’amor de les sitcom, però es va transformant a poc a poc, fins que arriba un moment que tots dos ho accepten i donen tot el que tenen per fer que funcioni. El capítol 7 de la 4a temporada és terrible i preciós a la vegada. El sacrifici d’en Chidi, sabent que perdrà la memòria i, per tant, tot el que té amb l’Eleanor; i l’Eleanor, acceptant la seva decisió, em deixa mancat de paraules. En aquest capítol hi ha un clic emocional que perdurarà fins al final de la sèrie, on reblen el clau.
El final
Al capítol 11 de la 4a temporada, els quatre protagonistes entren per fi al Bon lloc real. Semblaria que la sèrie es pot acabar aquí, però encara queden tres capítols, que ens plantejaran un dilema encara més enllà de tot el que hem vist fins ara (i que ens hauríem de prendre molt seriosament) i que es converteixen en el millor final que pot tenir la sèrie.
Resulta molt curiós que els directors del Bon lloc real siguin tan apàtics. A més, a la mínima enreden en Michael perquè s’ocupi ell de la gestió de tot plegat. Per què? Doncs ens ho explicarà Hipàtia d’Alexandria, interpretada per Lisa Kudrow (la Phoebe de Friends), a la qual es troben vivint l’eternitat allí. Els confessa que aquesta eternitat aboca irremeiablement a l’avorriment i la desídia. Aquest és el motiu de la dimissió en massa de l’equip directiu del Bon lloc, i de la seva actitud desmenjada. No han aconseguit resoldre el gran problema de l’eternitat. Que la teva existència no tingui un final, que puguis fer el que vulguis quan vulguis i que ho puguis deixar per demà perquè, total, hi seràs segur, condueix a la procrastinació i a la desgana.
Però és l’Eleanor qui troba la solució. Li demana a en Michael que creï una porta que et permeti deixar d’existir pacíficament quan la travesses. Amb la possibilitat real de deixar d’existir, els residents del Bon lloc aprenen a tornar a gaudir de totes les coses bones que se’ls ofereixen. Quan, finalment, l’Eleanor i en Chidi observen la posta de sol abraçats al llit, i en Chidi diu que “el Bon lloc no és un lloc, sinó tenir prou temps amb la gent que t’estima”, semblaria que pot ser el final. I, sincerament, no m’hauria desagradat gens que la sèrie s’hagués acabat aquí. Em sembla un molt bon final.
Però Michael Schur té dos capítols més per a nosaltres. Dos capítols que jo em prenc com un epíleg per acabar de raonar i donar voltes a qüestions que ens angoixen molt com a éssers humans. I és que, després de milers d’anys de vida plàcida i feliç, veiem els destins dels protagonistes.
En Jason és el primer a voler travessar la porta del final. Fan una festa de comiat i ell fa un collaret per a la Janet, però el perd mentre passegen pel bosc per arribar a la porta.
La Tahani, després de reconciliar-se amb els seus pares per fi, decideix no travessar la porta i emprendre un altre camí estimulant: convertir-se en arquitecte del més enllà.
Seguidament, en Chidi sent que ja es nota complet, que ja ha fet tot el que havia de fer, i li neix la necessitat de travessar la porta. L’Eleanor no vol que se’n vagi, i el convenç perquè es quedi, cosa que ell accepta amb tristor. L’Eleanor s’adona que no està permetent que en Chidi prengui la seva pròpia decisió, i l’acaba deixant marxar.
En aquell moment reapareix en Jason que, preocupat pel collaret, no va travessar la porta i el va buscar fins a trobar-lo. Després es va esperar mil Jeremy Bearemies per tornar a veure la Janet. Finalment, travessa la porta després d’en Chidi.
En Michael també sent la necessitat de travessar la porta, però no ho pot fer perquè no és humà, cosa que el frustra, perquè durant tota la sèrie ha anat desenvolupant una fascinació important per la forma de vida dels humans.
L’Eleanor encara no se sent completa com en Chidi s’havia sentit abans de marxar, i es pregunta què necessita per arribar al mateix estat. Convenç la Mindy St. Claire perquè es traslladi del Lloc d’entremig al Bon lloc. Després, demana a la jutgessa que converteixi en Michael en humà perquè pugui viure una vida terrenal i tingui l’experiència completa fins a arribar al dia en què vulgui travessar la porta i ho pugui fer. Ara, ara ja sí que se sent plena, i ha arribat el moment de travessar la porta.
Ho fa amb molta pau i, a continuació, la pols de la seva ànima s’escampa cap a la Terra, i inspiren un home a fer una bona obra. Ha rebut una carta que no és seva, i la volia llançar a la brossa en lloc de tornar-la al seu propietari. Gràcies a l’ànima de l’Eleanor, fa el que és correcte i torna la carta al seu veí, que resulta ser en Michael. Aquest li dona les gràcies i li dona un consell que conté tot l’amor del seu cor i tota la saviesa de l’univers: “Sigues dolentot”.
La veritat, no sé com t’has de sentir després de crear una obra d’art com aquesta, però sí que us puc assegurar com et sents després de veure-la.
Hi ha sèries que canvien la vida, i m’encanta que això sigui així.