Per què la societat en general, i tots i cadascun de nosaltres en particular, coneixem més actors que científics?
És una pregunta que fa anys que em faig. No nego que el món de la interpretació i l’entreteniment siguin interessants, jo soc el primer que busco qui és aquest actor que em sona o la filmografia d’aquella actriu de l’última pel·li que he vist; però, per què això no sol ser equiparable amb la ciència? Quanta gent busca el mateix tipus d’informació sobre científics, carreres, descobriments i aportacions…? Que no són importants, els científics que, en principi, milloren la societat i el coneixement?
He estat investigant, i m’he format una opinió sobre quines podrien ser les causes d’aquest fenomen:
La cultura de la celebritat
Des del cinema fins a internet, passant per la televisió, s’han generat fenòmens de masses gairebé de culte a individus només perquè han donat vida a un personatge. Per què passa, això? És el poder divulgador de les retransmissions a gran escala? El fet que, ja sigui de forma local (actors de sèries catalanes a Catalunya), o a escala mundial (ara més que mai), tothom pugui veure el mateix, provoca una sensació de coneixement compartit i de pertinença a un grup? Pot ser que el fet que ens agradi una mateixa persona que agrada a milions de persones ens faci sentir que no podem estar equivocats? Pot ser que sigui un procés mental semblant a la religió?
De fet, necessitem seguir alguna cosa (en principi) superior a nosaltres? Però això també podria passar amb els científics, seguint els mateixos paràmetres. Per tant, la conclusió és que els científics no tenen la mateixa cobertura mediàtica, oi? Per què? Si és interessantíssim, tot plegat. No dic que s’hagi de reduir la cobertura de l’entreteniment, sinó que s’ha d’augmentar la del coneixement.
Percepció de la ciència
Potser, en general, la ciència ens sembla poc accessible. Té la mala fama (injustificada, a parer meu) de ser difícil d’entendre, carregada de càlculs matemàtics o conceptes poc abastables, i només apte per a uns quants privilegiats. D’altra banda, les pel·lícules les veu tothom, no necessiten cap mena de publicitat. I aquelles que parlen una mica de ciència, generalment, són de segona.
Això em porta a desitjar, reclamar i animar a fer més divulgació científica de qualitat i per a tots els públics. La ciència és com és (el món és com és, els àtoms i les reaccions químiques són com són, la biologia dels éssers vius és com és…), això no ho canviarem, però sí que podem canviar la forma d’aproximar-nos-hi i de traslladar-la als altres.
Només com a reflexió: quan jo era estudiant, odiava la física, perquè no hi havia manera humana de resoldre els problemes amb solvència. No m’entrava. Avui en dia, em faig un fart de buscar informació sobre física teòrica, només pel gust d’entendre com funciona el món. No vull fer càlculs ni problemes, però sí que m’interessa molt la teoria i els perquès de les coses. I això no ho he sabut fins que he estat adult.
El programa Quèquicom era una autèntica perla, en aquest sentit, i ara s’ha renovat amb un nou format i s’ha convertit en el Quèqui, que podreu veure al 3cat, clicant aquí.
D’altra banda, hi ha una tota una generació de científics amb voluntat divulgativa que valen molt la pena, com Quantum Fracture, Neurofregides, Eduardo Sáenz de Cabezón o La Hiperactina.
Falta de referents
De nou, no sé què és la causa i què la conseqüència, però precisament la manca d’informació, de divulgació, de presència als mitjans i de referents “famosos” del món de la ciència fa que la societat i, sobretot, la joventut, no senti l’impuls d’emmirallar-s’hi. Ens agradi o no, els referents són molt importants per als joves, i no és cap sorpresa que n’hi hagués tants que volguessin ser actors i actrius als anys 2000, ni tants que avui en dia vulguin ser influencers.
Per tant, potser el que hauríem de fer no és canviar el sistema ni les modes, sinó aprofitar-les per remar-hi a favor. Si el que toca ara són els influencers i els directes de Twitch, fem-ne de ciència, de tots els nivells i gustos, perquè hi hagi el màxim d’oferta i que, almenys, si falta cultura científica sigui perquè els consumidors no la trien, i no pas perquè no hi hagi oferta per triar.
Finançament
Diners. No és cap sorpresa, és el gran ingredient que mou el món. El món científic se sol basar en el finançament públic i l’entreteniment en el privat. És la roda de sempre. Si un producte no té èxit, no hi haurà inversió, de manera que cada vegada tindrà menys èxit i menys inversió. L’entreteniment mou muntanyes i la ciència no, per tant, les xifres econòmiques tenen tot el sentit del món. Ara bé, no hi ha interès per la ciència perquè no hi ha inversió ni bons productes que enganxin, o no hi ha inversió ni bons productes que enganxin perquè no hi ha interès en la ciència?
Conclusió
Crec que alguna cosa ha de canviar (i que ja està canviant), però no parlo de grans canvis estructurals que han d’afectar el gruix de la societat, sinó de petits canvis, la majoria de perspectiva, que podem fer els emissors, és a dir, aquells que ens agrada la ciència i que creiem que és útil fer-la accessible a tothom