Quan érem petits, sempre ens havien explicat que la matèria pot tenir tres únics estats: sòlid, líquid i gasós. Era un d’aquells grans axiomes en què es basava la nostra educació.
Ara bé, un cop a secundària, ja se’ns va parlar d’un quart estat de la matèria: el plasma, l’estat en què es troben els gasos del Sol. En el meu cas, estic parlant de principis de la dècada dels 2000, allò encara es considerava una simple teoria.
No havia pensat més a indagar més enllà fins que se’m va dir que el vidre, al contrari del que tots pensem, no és un sòlid. «Com que no és un sòlid?», és el primer que penses. «Doncs no», em van dir», «resulta que és un líquid extremadament viscós, i que això fa que flueixi gairebé de forma ínfima». L’exemple són els vitralls de les construccions religioses antigues, que tenen més gruix a la part inferior que a la superior quan, en teoria, s’haurien d’haver construït amb un gruix uniforme. La conclusió és que se suposa que el vidre havia anat fluint cap avall, a base d’anys, a causa de la gravetat.
D’entrada, em va semblar fascinant. Ho vaig trobar al·lucinant. I un dia vaig decidir investigar més a fons (això també em va ensenyar la importantíssima lliçó de contrastar tot el que se’ns diu, i avui en dia més que mai). El meu descobriment va trencar el gran axioma de la infància: la matèria no té només tres estats, en té molts més, com el mesomorf, el plasmàtic que ja hem comentat, o el vitri.
I aquest estat vitri, precisament, és el del vidre. Consisteix a tenir un aspecte sòlid, dur i resistent, però amb la capacitat de deformar-se de manera elàstica davant d’una força (excepte si és excessiva, que es trenca). La definició d’aquest estat també es basa en altres factors més tècnics i difícils d’entendre, però potser el més interessant és el de la disminució de la viscositat a mesura que s’escalfen, però sense un punt de transició clar entre l’estat sòlid i el líquid, cosa que queda força clara quan veiem treballar els bufadors de vidre.
I això no s’acaba aquí, perquè res de tot això té una comprovació clara, encara. De fet, hi ha altres hipòtesis, com la que diu que l’estat vitri no és un altre estat de la matèria, sinó el que s’anomena un líquid subrefredat, és a dir, un líquid que, de tan viscós, sembla sòlid. I vet aquí que això és exactament el que coincideix amb la teoria dels vitralls de les esglésies.
Curiós, oi?
Sembla que hi ha coses tan mundanes i quotidianes, com el vidre, que també amaguen secrets, tresors i autèntiques meravelles.