Per buscar la foto que il·lustrés aquest post he hagut de vèncer les meves pròpies reticències, però és que l’etimologia m’ha semblat tan interessant que no me n’he sabut estar.
I és que us vull parlar de la paraula “taràntula”.
Generalment, l’associem a aranyes grosses, peludes, verinoses i exòtiques. Ah, doncs res més lluny de la realitat. O no tan lluny, vaja.
Per començar, les taràntules són molt més abundants del que ens pensem. És un terme que inclou tota mena d’aranyes grans que formen part de la família dels licòsids, una família, per cert, d’allò més abundant. N’hi ha per gairebé tot el món; a llocs exòtics com Austràlia o Amèrica, sí, però també tenim la taràntula mediterrània. Tant és així que en sicilià, per exemple, s’anomenen taràntules totes les aranyes.
I és que si ens remuntem a l’etimologia de la paraula, l’origen és italià. Prové de taràntola, que al seu torn prové de la ciutat meridional italiana de Tàranto, on sembla que tenien aquesta aranya a punta pala.
L’etimologia és una branca del coneixement meravellosa.
Per cert, un parell de curiositats.
La tarantel·la és un ball originari del sud d’Itàlia que es caracteritza per ser ràpid i alegre. Com en altres ocasions, hi ha diverses teories sobre l’origen d’aquest nom, i n’hi ha dues que avui ens interessen:
- Podria estar relacionada amb la taràntula perquè s’associaven els moviments ràpids i frenètics del ball amb els que feia algú que havia rebut una picada d’aranya.
- Hi ha qui diu que la tarantel·la va sorgir com a ball sanador per a aquells a qui els havia picat una taràntula.
Com a última curiositat, es veu que la paraula “atarantar”, que significa “torbar l’ànim (d’algú) deixant-lo com esbalaït, sense esma” (GDLC), també prové de taràntula. Curiós, oi? O potser no tant, tenint en compte la definició.