Sabíeu que “Els Barrufets” no són una sèrie original?
Els barrufets van néixer de la mà de Peyo com a personatges secundaris de les aventures de Jan i Trencapins, una sèrie que jo vaig descobrir llegint el Cavall Fort. La primera aparició va ser a l’àlbum “La flauta dels sis barrufets”.
A partir de llavors, van aparèixer en més ocasions, amb una rebuda tan bona per part dels lectors que es venien molt més els àlbums amb barrufets que sense, i això va cridar l’atenció dels editors.
És així com va néixer l’spin-off dels barrufets, que es convertia en sèrie independent i, al final, molt més prolífica que l’anterior.
La part trista de la història és que Peyo va acabar declarant, amb els anys, que se sentia empresonat pels seus personatges, perquè com que tenien més èxit en l’àmbit comercial, li’n demanaven moltes més històries, i va haver d’acabar abandonant Jan i Trencapins, que havia estat la seva sèrie insígnia i preferida.
Què opineu d’aquest tipus de situacions?
Està justificat per l’èxit comercial que un autor es vegi obligat a abandonar els seus desitjos creatius?
Quin pes han de tenir els editors sobre les decisions creatives de l’autor?
L’art és víctima del capitalisme?