- Nom: Guia galàctica per a autostopistes
- Autors: Douglas Adams
- Tipus: Novel·la
- Any: 1979
- Traducció: Eduard Castanyo
- Editorial: Laertes
Per fi la primera ressenya en català que puc fer d’un llibre!
I déu-n’hi-do, quin un. Feia molt de temps que me’l volia llegir perquè les premisses m’atreien de forma brutal. Ciència-ficció + sàtira del mateix gènere.
Al principi, la narrativa no m’ha estat fàcil. Tot i que l’inici és força divertit, m’ha costat agafar-me a la història perquè, en realitat, no és el que més importa, en aquesta novel·la.
El centre de l’interès són les bromes constants, subtils, àcides o absurdes que l’autor fa de la ciència-ficció en particular i del món en general. És un gran coneixedor del gènere i ho aprofita per sortir dels límits i riure’s de tot el que coneix (i que li agrada, puc suposar). Un exercici saníssim de fer, per cert.
Més d’una vegada t’esperes no sé què, i resulta que et surt per no sé on. M’ha fet riure bastant, què voleu que us digui.
D’altra banda, malgrat que tot sigui un acudit alegre, els plantejaments són una passada, dignes del pensament lateral i la més alta filosofia científica. Tot el que gira al voltant de la gran pregunta i la conseqüent gran resposta, (el segon) millor ordinador de l’univers, el planeta original on construeixen planetes per encàrrec, el robotet deprimit…
No és un llibre per gaudir d’una aventura apassionant que te’l fa empassar en dos dies, sinó més aviat per entretenir-te a cada detall, a cada broma, a cada idea esbojarrada i a cada pensament que et deixa una estona reflexionant.
Vaig començar-lo amb mal peu, segurament per no saber ben bé on em ficava, però el resultat ha estat excel·lent, el recomano amb totes les meves forces.
De fet, he vist que té continuació, així que, sens dubte, caurà.