Tots hem sentit a parlar del bosó de Higgs, oi?
És una partícula elemental que ha estat El Dorado de la física des de fa anys, i que va ser notícia entre el 2011 i el 2013, època en què se’n va anunciar el descobriment.
Tot i que durant la meva època estudiantil la física era una tortura, ja fa una temporada que m’interessa especialment. M’aturo a detallar que això és perquè, m’he adonat, a l’institut se’m demanava resoldre problemes, que eren el meu taló d’Aquiles. Ara, en canvi, m’agrada aprendre la part teòrica, les explicacions de les coses, el coneixement en general. I la teoria sobre tot plegat és interessantíssima.
Total, que explicat una mica per sobre, o almenys com jo ho he entès, ens hem d’imaginar el bosó de Higgs com la pega que uneix la matèria de l’univers.
I porta el nom de Peter Higgs, el físic que en va proposar l’existència uns cinquanta anys abans que es pogués demostrar.
La ironia de tot plegat, i que a més resulta curiosa a escala lingüística, és que al bosó de Higgs, per les seves particularitats, també se l’anomena “la partícula de Déu”, en un intent més poètic del terme. I sabeu què? A Peter Higgs li disgusta especialment aquest nom, perquè resulta que és un ateu confés. Aleshores, com hem acabat aquí?
Es veu que un altre físic, Leon Lederman, l’havia anomenat goddamn particle (la maleïda partícula, o la partícula dels nassos) a les seves publicacions, perquè feia anys que la buscaven i no hi havia hagut manera de trobar-la. Si disseccionem l’expressió anglesa, veurem que god significa “Déu”, i damn(ed) significa “maleït”. I és una blasfèmia habitual anglesa, molt estesa. La qüestió és que, a partir d’això, no sabem si per error, censura o mala interpretació deliberada, la presència del terme “Déu”, malgrat que la intencionalitat original de Lederman fos una altra, va acabar agafant un significat del tot diferent i es va convertir en “la partícula de Déu”.
Ironies de l’univers, oi? Però, en aquest cas, literalment.