- Nom: Higiene del asesino
- Autora: Amélie Nothomb
- Tipus: Novel·la
- Any: 1992
- Traducció: Sergio López
- Editorial: Circe
Aquest és d’aquells llibres que tenia apuntats de feia temps, i que havia oblidat per què era a la llista. Sempre m’obligo a confiar en el criteri que vaig tenir el dia que vaig decidir fer-ho, i no sempre surt bé.
En aquest cas, però, ha anat de primera. Es tracta d’un llibre àcid i poc lluminós, però que té una redacció exquisida i una narrativa basada, gairebé exclusivament, en el diàleg.
Ens presenta un personatge decrèpit, guanyador d’un Premi Nobel de Literatura, però terriblement misàntrop.
Quan s’assabenta que li queden pocs mesos de vida per una malaltia, decideix acceptar entrevistes, que periodistes àvids veuen com una oportunitat d’obtenir exclusives suculentes.
Doncs bé, el que sembla excel·lent és la forma que té l’autora de portar les converses a un àmbit mordaç i dolorosament intel·ligent, per aconseguir que el protagonista, a qui el lector no triga a odiar, porti la dialèctica per on li dona la gana.
És desagradable, enginyós, fastigós, ocurrent, ràpid, misàntrop… Mentre el llegeixes, passes de l’admiració al menyspreu més absolut.
Em sembla una barreja entre el Dr. House i Ignatius J. Reilly (de La conjura de los necios).
Després de les converses amb diversos periodistes (prou ineptes), s’haurà d’enfrontar a la Nina, l’única capaç de mantenir-se al seu nivell i dur a terme el partit de tenis més tens i carregat d’astúcia de la història.
El final em va decebre lleugerament, però he gaudit tant el “durant”, només pel gust de llegir, que considero que aquesta novel·la val molt la pena. De fet, me la vaig polir amb dos dies.