Després de la mort de Francisco Ibáñez, el passat 15 de juliol, vull donar-li el meu adeu amb, almenys, aquestes paraules de reconeixement.
Aquest home i les seves obres, especialment Mortadelo y Filemón, però també El botones Sacarino, Pepe Gotera y Otilio, Rompetechos, Chica, Tato y Clodoveo i 13 rue del Percebe, que són les que més he llegit (però en té un munt més), signifiquen molt per a mi.
Primerament, perquè eren còmics que em comprava l’avi. Només per això ja es mereixen un lloc especial.
D’altra banda, perquè van reforçar l’interès que ja tenia pels jocs de paraules, els acudits lingüístics i el descobriment de paraules noves.
Recordo especialment acudits com el del país anomenat “Estados Juntitos (EEJJ)”, paraules com hotentote, cernícalo, sapristi o alcornoque; o historietes senceres formades al voltant d’una confusió amb una lletra.
Després, perquè sense ni tan sols adonar-me’n, m’han fet aprendre moltíssima cultura general. Sorprenent, oi? Però a mi no m’ho sembla. Són tantes historietes, durant tants anys, que qualsevol detall era bo per ser après.
I, per últim, perquè m’han donat una visió crítica del món gràcies a les sàtires polítiques i socials més o menys velades que feia.
No puc deixar d’esmentar que els últims anys s’havia quedat antiquat, ja que encara feia servir idees masclistes, racistes o irrespectuoses que quan jo era petit encaixaven dins la normalitat (i que, ara, sortosament, ja són fora del que és acceptable). Com a lector, cal saber-ho limitar a la ficció, tot i que això donaria per reflexionar sobre els límits de l’humor.
En qualsevol cas, el respecte i l’estima per qualsevol implica conèixer i actuar en conseqüència tant amb els punts bons com amb els dolents, perquè cap dels dos nega l’altre.
Només tinc, doncs, paraules d’agraïment.
Gràcies per tot, mestre.