- Nom: Los asesinatos de la mansión decagonal
- Autors: Yukito Ayatusji i Hiro Kiyohara
- Tipus: Manga
- Volums: 5
- Any: 2019-2022
- Traducció: Natalia Mintegui
- Revisió: Daruma SL
- Editorial: Distrito Manga (@distritomangaed)
Sense spoilers
Després de llegir-me’l em vaig assabentar que és l’adaptació manga d’una novel·la de l’any 1987.
Té un estil que recorda a la novel·la “I aleshores no en quedà cap”, d’Agatha Christie (que ja és un bon començament :P).
A més, com a picada d’ullet als fans del gènere detectivesc, els personatges porten el sobrenom d’un autor famós cadascun d’ells.
Em va cridar l’atenció per la mansió decagonal, que ja és un plantejament que surt de la norma, i aquestes coses m’atreuen força. De fet, la casa és molt curiosa i té cert pes en el desenvolupament de la trama.
L’estil de dibuix és molt bo (parlant objectivament), però no m’agrada (parlant subjectivament), tot i que encaixa bastant amb l’atmosfera que pretenen generar.
La trama costa bastant d’arrencar, els primers capítols són força lents i insulsos però, malauradament, és una cosa força freqüent dins el gènere, perquè sempre has de perdre una mica de temps presentant els personatges i la situació, i és més endavant quan tot comença a encaixar.
Amb spoilers a partir d’aquí
El misteri no està malament. Els assassinats ocorren de manera que et sorgeixen moltes preguntes sobre com s’han pogut dur a terme. De tota manera, al principi em va semblar una trajectòria bastant típica.
És interessant que els personatges tinguin una personalitat tan pròpia.
Finalment, tot i que m’agrada jugar a intentar descobrir prèviament qui és l’assassí, també necessito no encertar-ho i que la revelació sigui una sorpresa. En aquest cas, va ser així.
Que en Van i en Morisu siguin la mateixa persona (que només es diferencia pel pentinat) em sembla una genialitat. I més, encara, que Morisu sigui el nom real i no el sobrenom, que és el que em va tenir preguntant-me com s’ho havia fet fins al final.
Els motius són bastant típics, però que anés equivocat i l’inundi la culpa també em sembla interessant.