THE BLACKLIST

• Nom: The Blacklist
• Tipus: Sèrie
• Any: 2013-2023
• Llengua de visionat: Anglès

Això ha estat molt difícil.

He estat mirant The Blacklist durant uns quatre anys, i l’he considerat una de les meves sèries preferides i dels millors thrillers que s’han fet mai fins a l’últim capítol.

És una sèrie d’aquelles que sap com mantenir-te agafat al sofà, posar el capítol següent encara que tinguis son, fer maratons de temporades i voler saber més i més. I, per a mi, això és molt important, difícil de fer, i de les coses més satisfactòries a l’hora de veure una sèrie.

I, finalment, en arribar a l’últim capítol, em trobo amb una terrible decepció. Una decepció que he anat desgranant a poc a poc i digerint fins al punt de pensar que hi ha més del que em pensava. I que sí, és així, malgrat que l’anàlisi és necessari per adonar-se’n. M’alegro d’haver-lo fet, per això, perquè la sensació de decepció ha canviat completament i he recuperat la meva satisfacció amb la sèrie.

La sèrie se centra en Raymond Reddington, el criminal més buscat per l’FBI, que un dia qualsevol s’entrega i exigeix parlar només amb l’Elizabeth Keen. Li ofereix la llista negra (la blacklist), una llista de criminals importants, originals, difícils de localitzar i perillosos. Criminals que moltes vegades la societat (ni la policia) no sap que existeixen. A canvi, demana un acord d’immunitat.

Aquest és el punt de partida de la sèrie, que no triga gens a enganxar com la cola. D’una banda, tenim la persecució dels criminals de la llista, que sempre són interessants i sorprenents i que, a més, en Reddington no ofereix perquè sí i sol tenir-hi interessos afegits. De l’altra, molt aviat (jo diria que al mateix primer capítol), ja descobrim que el marit de l’Elizabeth, en Tom Keen, no és el professor d’escola que diu ser, i guarda una caixa amagada amb diners en efectiu, una pistola i diversos passaports. Per últim, tenim la trama troncal de la sèrie i que ens mantindrà enganxats: qui és Raymond Reddington? Per què només ha volgut parlar amb l’Elizabeth Keen? Quina relació té amb ella?

Us puc assegurar que, malgrat la meva decepció, la sèrie val moltíssim la pena, ni que sigui només per gaudir el viatge. A més, com ja he dit, després de la dissecció que faré a continuació, això ha canviat i la puc tornar a recomanar al 100 % sense recances. Us exposo tot de detalls i anàlisis per anar fins al fons de tot i debatre’n si algú que l’hagi vist té ganes de dir-hi la seva.

El final

Ai, el final.

D’entrada, m’ha semblat ridícul. Segurament també és perquè no m’he sentit còmode amb la temàtica. La fascinació d’en Reddington pel Manolete m’ha grinyolat profundament. En qualsevol cas, deixant això de banda, i després de donar-hi voltes, el significat del final m’ha agradat més del que em pensava.

Hem vist que Red Reddington ha burlat la mort durant 10 anys, amb estratagemes, plans, girs de guió i autèntiques genialitats. És el cap de la xarxa criminal més gran del món, amb enemics perillosos i astuts, però sempre se’n surt. Per què acaba morint de forma patètica a mans d’un brau?

La primera interpretació és que no l’ha mort un ésser humà, sinó un animal. La qual cosa demostra que, malgrat morir, no l’ha aconseguit vèncer ningú.

Després, tenim la idea que ell ho ha buscat expressament. Que després de donar-li sang a en Dembe sap que no li queda gaire, i decideix acabar-ho tot a la seva manera, una manera histriònica i original com ha estat tota la seva vida.

D’altra banda, sabem que ho ha deixat tot lligat abans de morir, com ens mostren durant els darrers capítols de la desena temporada, i que li queda ben poc en aquest món. Per tant, sembla que la decisió ja estava presa des de feia temps. Només em falla que, tot i esforçar-se a deixar-ho tot tancat, no ho faci específicament amb l’interès amorós per la Weecha, que justament ha revifat aquesta temporada; en Cooper i l’Agnes.

Les preguntes no resoltes

El que m’ha fet emprenyar més durant dies és que no responguessin la pregunta més important de la sèrie, amb la qual juguen capítol a capítol i que caldria esperar que aclarissin un moment o altre. Qui és Raymond Reddington i quina relació té amb Elizabeth Keen? Però sort que m’espero a escriure la ressenya, perquè si ho fes en calent sortirien altres conclusions.

La qüestió és que no, no responen clarament aquesta pregunta en cap moment, però donen diverses pistes. I si amb això ja en tenien prou? No m’agraden els finals oberts quan no responen preguntes que s’han esforçat a obrir, però crec que en aquest cas no és un final obert, sinó que ens han donat la solució a miquetes i a base de pistes, i que la resposta hi és, però no ens l’han donat mastegada. I, si us dic la veritat, aquesta conclusió em satisfà moltíssim.

Quan veiem que en Reddington sent devoció per l’Elizabeth, que la vol protegir de tot mal i que no suporta veure-la patir, tots pensem que deu ser el seu pare. Però la Liz l’hi pregunta repetides vegades i ell ho nega sempre. No és el seu pare, doncs? O simplement menteix?

Més tard, descobrim que en Reddington no és en Raymond Reddington de veritat, sinó algú que s’està fent passar per ell. A més, guarda els ossos del Reddington autèntic en una maleta, d’on poden obtenir una mostra perquè la Liz es faci una prova de paternitat. I… sorpresa, surt positiva. El pare de la Liz és Raymond Reddington, sí, però un que no és el que ara la vol protegir. Qui carai és, doncs? I com s’explica que se l’estimi tant?

Només quedava una resposta possible, una resposta en la qual no caus fins ben endavant, perquè a més ja s’encarreguen de despistar-te contínuament. Aquest home no és altre que la seva mare, la Katerina Rostova. Algú que la vol protegir per sobre de tot, una figura misteriosa de la qual no se sap res des de fa anys. I en Reddington ha passat per diverses operacions estètiques per canviar-se l’aspecte. Em sembla una conclusió brillant.

I per què ho penso? Altres fans han recollit diverses pistes que ens porten aquí, que són aquestes:

• La Katerina Rostova, la mare de la Liz, és un personatge del tot misteriós en tota la sèrie, i de qui sempre se’n sap ben poc. Va desaparèixer en algun moment i no ha reaparegut mai més.
• En un capítol, Alexander Kirk, l’home que diu ser el pare de la Liz perquè estimava la Katarina Rostova, té en Reddington sota tortura i li pregunta si ell és el pare de la Masha (el nom de naixement de la Liz), i ell es nega a respondre i només dona evasives. Finalment, reformula la pregunta, i li diu: “La Masha és la teva filla?” Ell li respon: “Què vols que et digui? Que sí? Sí, és la meva filla”. Potser ho ha dit perquè s’acabés la tortura? Potser sí, però no l’havíem vist mai cedir en una tortura. Potser ho ha dit per donar-li la raó i fer-lo callar? Potser sí, però és la primera vegada que ho diu (i l’única, crec) en tota la sèrie.
• Immediatament després, en Kirk li diu que no li pot dir absolutament res per canviar la seva decisió de matar-lo. Tot seguit, en Reddington li diu unes paraules a l’orella (que no sentim) i en Kirk, molt alterat, es fa enrere en la seva decisió. Què li pot haver dit? Com a espectadors no ho sabem mai, però si hi pensem, és probable que li hagi dit que ella és la Katarina Rostova, de manera que ell se sent incapaç de matar-la.
• Alguns personatges, com la Mr. Kaplan o en Dembe, diuen que la Liz no estarà mai preparada per saber què li va fer, en Reddington, a la Katarina. Això es pot interpretar com que la figura d’en Reddington ha eliminat la Katarina del passat i del present, i que la Liz no podrà conèixer mai la seva mare perquè ja no existeix.
• Durant la vuitena temporada busquen l’N-13, un agent rus que va robar l’arxiu Sikorsky, un conjunt de paquets d’informació de la intel·ligència russa que podrien esquitxar empreses i governs. Durant tota la temporada, li diu que l’N-13 era la Katarina, fins que més endavant admet que és ell. I diu perles de frases com: “Has d’oblidar el que creus que saps”, “la Katarina Rostova mai va ser inculpada injustament o assassinada”, i la millor de totes, la que donaria un origen i un sentit a tota la sèrie: “L’arxiu Sikorsky era una llavor, el començament del que seria una de les xarxes d’intel·ligència més sofisticades de la història. Una xarxa meticulosament preparada amb el coneixement i la benedicció d’aquell qui li va regalar a la Katarina, i que obeeix un únic propòsit: donar-me a mi [en Reddington] el poder de mantenir-te a tu [la Liz] sana i estàlvia i la teva mare [la Katarina] amagada. Això és pel que he dedicat la vida les últimes tres dècades. I això, és la llista negra [la Blacklist]”.
• En un flashback, la Katarina Rostova explica que ella va fer servir tota la informació de l’arxiu Sikorsky (la llista negra) per protegir la seva filla mentre l’observa des de la distància. “Així que vaig construir un personatge. Algú poderós i temut. Algú que va intercanviar els mateixos secrets que li permetrien monitorar els perills que envoltessin la Liz. Vaig recórrer a criminals. Vaig crear un personatge. Vaig obtenir una transformació completa”. Evidentment, en aquell moment, com a espectadors, ens pensem que es refereix a la creació del personatge del Raymond Reddington, però no pas que s’està referint al fet que és ella, qui s’hi va convertir. Però vist ara, té tot el sentit del món.
• Per últim, a l’últim capítol, l’Agnes, la filla de la Liz, li diu a en Reddington que “ets com una mare”, a la qual cosa ell hi està d’acord.

Hi ha més detalls, potser no tan reveladors, però estic segur que si, ara, sabent això, fem un segon visionat de la sèrie, fliparem.

La mort de l’Elizabeth Keen

Al final de la vuitena temporada, contra tot pronòstic, mor l’Elizabeth Keen. Sembla que va ser una sortida que va demanar l’actriu i que els guionistes van saber adaptar.

Ara bé, hi ha un abans i un després. La sèrie se sap mantenir en la mateixa qualitat de guions i l’he gaudit com un animal, però és cert que, un cop desaparegut la Liz, la pregunta de qui és en Reddington va perdent importància i queda en segon pla, si arriba.

De fet, opino que si, durant la vuitena temporada, haguessin confirmat o deixat més clara la veritable identitat d’en Reddington (cosa que, ara que ho analitzo a fons, m’adono que ho van fer força, però sense donar-hi el cop de gràcia), s’hauria tancat una etapa espectacular, i se n’hauria obert una altra sense el fantasma de les preguntes sense resoldre.

De fet, Jon Bokenkamp, el creador de la sèrie, també va abandonar el projecte en aquell mateix moment, i em pregunto si això va poder tenir a veure en la deriva que va prendre la sèrie les dues últimes temporades.

Les dues últimes temporades

Evidentment, un cop acabada la vuitena, ens hem de refer. Se n’ha anat la protagonista de la sèrie i hem de veure cap on es dirigeix, tot plegat. Hi ha una reorganització de personatges i una pèrdua d’importància del pes de la Liz.

El millor d’aquestes temporades, per a mi:

• La trama d’en Marvin Gerrard és brutal i manté el nivell de tota la sèrie.
• Que reapareguin en Wujing i diversos membres de la llista negra per venjar-se és interessant, malgrat que ja faci olor de final de sèrie.
• Els últims capítols, en els quals en Reddington se les empesca per deixar-ho tot lligat, que els seus col·laboradors puguin viure sense preocupar-se de res, i en els quals veiem com funcionava el seu imperi criminal, són autèntiques delícies.
• La incorporació de la Siya Malik, filla de la Meera Malik, que va morir a la primera temporada, ajuda a tancar d’una manera satisfactòria i emotiva una mort sorpresiva que va costar d’entendre al seu moment.
• Que l’Agnes l’adopti en Cooper i que segueixi formant part de la trama com la protegida d’en Reddington. Si s’ha mort la Liz, almenys que puguem veure en Reddington fent d’avi.

En canvi, hi ha alguna cosa que m’ha fallat:

• El canvi d’en Dembe. Sempre havia estat la mà dreta d’en Reddington i es tenien una confiança incondicional i preciosa. Em semblava un puntal de la sèrie, i que la incorporació d’en Dembe a l’FBI signifiqui que s’allunyi d’en Reddington (no només de forma física, sinó també emocional), em sembla una pèrdua greu.

• La sortida de l’Aram també és una llàstima. És un personatge molt interessant. Intel·ligent, tímid, delicat… No és el típic mascle alfa, però que ens ensenyin que un membre de l’FBI pot ser un geni i, tot i així, passar vergonya, plorar o tenir dubtes, em sembla fantàstic. A més, donava un contrapunt humorístic prou habitual força agradable. I l’he trobat a faltar, aquesta última temporada.

• El final és una mica precipitat. És a dir, tot el que no és en Reddington queda completament a l’aire. No sabem què n’és de cap altre personatge.

Em deixo moltes coses al tinter, perquè la sèrie m’ha encantat, i després d’aquesta anàlisi em sento molt més satisfet amb tot plegat, i l’únic decebedor és aquest moment final tan estrany, però per la resta, recomanaria la sèrie mil vegades.

Si l’heu vist, m’encantarà que me’n doneu la vostra opinió!