- Nom: El papir del Cèsar
- Sèrie: Astèrix
- Autors: Jean-Yves Ferri i Didier Conrad
- Any: 2015
- Traducció: Daniel Cortés Coronas
- Editorial: Salvat
Segueixo amb els nous Astèrixs.
En aquest cas, la proposta em sembla magistral perquè sembla tancar el cercle que van començar els autors originals, i és que l’argument s’inicia barrejant realitat i ficció d’aquella manera que tot encaixa i ho fa encara més èpic.
M’explico: Juli Cèsar (el de debò) va escriure un llibre anomenat «Sobre la guerra de les Gàl·lies», que són les seves memòries al voltant d’aquest fet històric en el qual va conquerir tota la regió. Tota? No! Però com és que l’existència del llogaret gal que li planta cara no apareix al llibre? Doncs bé, aquest còmic ens il·lumina. L’editor del Cèsar li va recomanar que suprimís el capítol que parlava del poblet de l’Astèrix i companyia per evitar mostrar-se dèbil.
Malauradament per a ells, un dels escribes encarregats d’eliminar el capítol de tots els exemplars del llibre decideix salvar-ne una còpia, i li ven a un periodista àvid d’exclusives que compleix tots els tòpics de la professió i, per cert, basat en la figura de Julian Assange (de fet, si el papir del Cèsar sortia a la llum, posava en perill tot l’imperi romà).
Quan és descobert, fuig fins a trobar refugi al poblet gal. Com que la tradició gal·la de transmissió de coneixement és oral, en Panoràmix s’endú el papir al bosc dels Carnuts, on els druides el memoritzaran.
En aquest àlbum es fa molta referència a la comunicació instantània actual, en el qual podem incloure el periodisme agressiu d’avui en dia, els coloms missatgers com a paral·lelisme dels telegrames, els noms d’alguns personatges (com Fetspolèmix, Trendingtòpix o Dadamassiwa) i l’esquirol del bosc dels Carnuts comunicant-se amb l’onomatopeia “tuit”.
També hi ha una reflexió subtil d’en Panoràmix després que els habitants del poblet s’escoltin l’horòscop del druida Apol·losix, però que em sembla la viva representació d’un dels grans mals de la humanitat, i no em refereixo a l’horòscop en particular, sinó en la creença cega de fets no contrastats només perquè apareixen en un mitjà:
Diu, textualment: «Sí, la gent té tendència a creure el que és escrit. És un fenomen ben estrany!».
Finalment, la cirereta del pastís d’aquest àlbum és el Post Scriptum que apareix després el banquet gal. És el millor comiat dels autors originals que es podien merèixer. Uneix dos misteris: què va passar amb el capítol perdut del llibre de Juli Cèsar, i d’on van treure la idea dels còmics d’Astèrix i Obèlix els seus autors, René Goscinny i Albert Uderzo.
Veureu, com bé sabem, el capítol del llibre es va transmetre durant tota la història, entre druides, de forma oral. Doncs bé, finalment, als anys 70, un d’aquests druides va transmetre el secret a «dos escribes moderns i apassionats que haurien pres nota de tots els detalls i n’haurien tret una sèrie d’històries divertides…».
La resta, tots la sabem!