Sabeu què és el manuscrit Voynich?
Es tracta d’un còdex il·lustrat que data de la primera meitat del segle XV i que es diu així perquè Wilfrid Voynich va ser un dels seus propietaris.
Però què té d’especial aquest llibre?
Doncs que està escrit en una llengua desconeguda i que no s’ha aconseguit desxifrar mai, de manera que no se sap què hi diu.
Com us podeu imaginar, això ha desencadenat tota mena de teories (algunes més boges que d’altres) sobre l’origen, l’autor i el contingut del llibre.
D’entrada, pot semblar un tractat sobre botànica o medicina de l’època, perquè conté tot de dibuixos de plantes i anotacions al respecte, com si estigués pensat per descriure-les i relatar-ne les propietats. Ara bé, els dibuixos tampoc aporten gens de llum, ans al contrari, perquè la majoria de plantes no s’han pogut reconèixer i, en alguns casos, sembla que s’han dibuixat deliberadament barrejades, amb les arrels d’una planta, les fulles d’una altra i les flors d’una tercera.
És apassionant tota la investigació que se n’ha fet per intentar entendre lleugerament d’on ha sortit aquesta obra i per què s’ha creat. De fet, hi ha diverses teories que encara donen voltes sobre el llenguatge que conté, que s’ha acabat anomenant voyniquès, i que intenten donar-hi un sentit:
- Llenguatge xifrat: Aquesta teoria proposa que el llibre es va escriure en un llenguatge xifrat de forma deliberada per amagar-ne el significat a tots aquells que no coneguessin el codi. Tot i així, l’han analitzat tota mena de criptògrafs durant el segle XX i no n’han aconseguit treure l’entrellat (tot i que hi ha hagut diversos autors que han assegurat haver-lo desxifrat, però mai s’han donat per vàlids).
- Llenguatge taquigràfic: Podria tractar-se d’un diari o un quadern de notes personal, escrit amb símbols i abreviacions creades per l’autor en benefici propi, potser per anar més de pressa a escriure.
- Llenguatge esteganogràfic: L’esteganografia és la ciència d’escriure missatges ocults de manera que no es vegin. Per exemple, escriure amb suc de llimona per tal de revelar el missatge després escalfant el paper, és un tipus d’esteganografia. En el cas del manuscrit, es proposa que tot el llibre és un conjunt de lletres i paraules sense sentit, però que potser oculten un text llegible d’alguna manera (per exemple, agafant només les lletres d’un color determinat, o un nombre concret de lletres de cada línia…). Evidentment, aquest sistema és tan arbitrari que no és gens fàcil de desxifrar.
- Llenguatge natural: Alguns estudiosos consideren que podria tractar-se d’un llenguatge natural perdut, desconegut o escrit d’alguna manera incomprensible. S’ha proposat que el manuscrit està escrit en un idioma conegut però en un alfabet inventat, en un dialecte germànic desconegut, en una escriptura antiga utilitzada al subcontinent indi que es deia khojki, o en el nàhuatl del segle XV, la llengua dels asteques de l’època.
- Llenguatge artificial: Avui en dia hi ha molts llenguatges artificials, com l’esperanto, l’interlingua o el volapük. La hipòtesi diu que el manuscrit podria estar escrit en una llengua artificial que no ha perdurat o que va inventar el mateix autor.
- Una enganyifa: Que sigui tan difícil de desxifrar també és sospitós, perquè la majoria de llengües o codis tenen una lògica que es pot arribar a detectar, per tant, hi ha qui diu que tot plegat és una broma o una estafa. Aquesta teoria té tres subteories: que l’engany fos de l’època medieval, i que s’escrivís per crear un manuscrit aparentment interessant i misteriós amb la intenció d’obtenir-ne un benefici econòmic; que fos una broma amb ves a saber quin interès; o que l’engany es produís més tard amb la intenció de fer passar el manuscrit per un text medieval enigmàtic. De fet, hi ha qui diu que podria haver-lo fet el mateix Wilfrid Voynich, que era mercader de llibres antics, tot i que la datació amb carboni refuta aquesta possibilitat.
- Glossolàlia: Aquest terme defineix l’ús de sons o síl·labes de forma consecutiva sense que tinguin cap mena de significat. Des d’un punt de vista místic, se solen associar a revelacions religioses o estats de trànsit psíquic. Des d’un punt de vist mèdic, la glossolàlia és pròpia de la parla infantil o també pot aparèixer en certs quadres neurològics, psicopatològics o en casos d’intoxicacions. Els mateixos autors d’aquesta teoria afirmen que no n’estan convençuts i que només els resulta plausible, perquè ells sospiten de la falsedat del manuscrit. Ara bé, afirmen que, si realment és un manuscrit genuí, sembla que l’autor havia d’estar afectat per alguna mena de malaltia mental o estat al·lucinatori.
Sabrem mai de què es tracta, doncs? La veritat és que no ho sé, però em resulta fascinant la capacitat investigadora de l’ésser humà, de crear hipòtesis i intentar demostrar-les o refutar-les amb mètodes cada vegada més sofisticats.