LA PRÈVIA

Us presento un nou relat ben curtet, però intens!

Va ser guanyador del 1r premi de prosa catalana del XXVIII Certamen Literari de Sant Jordi 2019, a Mollet del Vallès.

Sinopsi: Sentiu la tensió del nostre protagonista, que no sabrem què s’enfronta fins al final.

La prèvia

Era el moment crucial. Romania dret, mirant endavant, amb les llums cegant-me i sense veure gairebé res més que les pampallugues acolorides que provoca l’enlluernament. De fet, no m’importava. En aquell instant, no necessitava veure ningú.
	D’altra banda, s’intuïa un murmuri sord, una cadència bullent que s’intensificava amb el pas dels segons. Com més fort era el silenci en augment, més potència desprenia l’espai que m'envoltava, com si un ens s’anés contraient a batzegades fins a un límit en què no té més sortida que explotar.
	Es notava l’exaltació continguda, les respiracions lentes procurant no fer soroll i tot d’ulls plens d’expectació, clavats com dagues a la meva exigència. I jo seguia igual, immòbil completament excepte pels dits de la mà esquerra, que es movien a manera de tic, tocant cada un el tou del polze alternativament, com aquell qui va fent càlculs en silenci.
	I el temps, que s’havia aliat amb mi puntualment, semblava que avancés apesarat, com si algú intentés caminar sota l’aigua, o com una gota de mel regalimant per la vora d’una tassa. Tant és així, que soc incapaç de saber quanta estona vaig estar en aquella situació. I no era que m’hi veiés obligat per cap circumstància, sinó que era jo mateix qui decidia la durada del moment, però no gosava desprendre-me’n. Aquell clima de calma previ a la tempesta que jo mateix havia de desfermar, m’evocava tot de sensacions contradictòries que maldaven per col·locar-se una per davant de l’altra i prendre el control.
	Vaig decidir gaudir uns segons més de l’atenció, de ser el centre de les mirades. Una mena d’esfera d’energia s’anava fent grossa al meu interior, com si es tractés d'un artefacte electrònic endollat al corrent elèctric. Sentia que s’acostava el moment en què estaria carregada al màxim, l’instant que tothom esperava en el qual es trencaria aquell silenci sepulcral, però ple de pressió, per donar pas a quelcom que hauria de superar-lo.
	Ara sí. L’esfera és plena i jo estic complet. Faig unes passes enrere que ressonen i es desgranen cada cop més llunyanes, una darrere l’altra, revifant cada vegada un “cloc” que sembla idèntic a l’anterior, com un monitor d’hospital marcant els senyals vitals del pacient de forma lacònica i precisa.
	M’acosto al meu company de viatge. Està preciós, contingut, m’espera. Sembla que també s’aguanti la respiració, com la resta de presents. La nostra relació es posa a prova cada dia com avui, només per estretir-se i fer-se més forta. El cor se m’accelera, les mans em cremen. Un nus a la gola s’estreny i s’embolica, tot fent-se gros i bategant al ritme d’una pulsació que tot just s’engega al meu cervell. És el punt àlgid, és el moment de començar.
	Finalment, m’assec a la banqueta, exhalo un llarg sospir que expulsa tots els dubtes i, amb tots els músculs en tensió, començo a prémer les tecles del piano a tota velocitat.
	El silenci s’ha romput amb la màgia d’una melodia colossal i tot es relaxa.