Quan vaig traduir From Hell, d’Alan Moore i Eddie Campbell, em vaig endinsar en una anàlisi espectacular i un intent d’explicar tot el que envolta la figura de Jack l’Esbudellador des d’una narrativa concreta. L’autor imaginava qui podia haver estat l’autor dels famosos assassinats i ho intentava relacionar tot amb les proves reals i històriques que es tenen fins avui en dia. I ho va fer d’una forma tan escrupolosa i ben lligada que, si bé no sabem si tenia raó en les seves hipòtesis, són ben fàcils de creure, i un gust de llegir quan es presenten com a obra de ficció.
Curiosament, la fixació social per aquesta figura històrica és sorprenent, i encara ara apareixen nous estudis i treballs que intenten explicar els fets o aportar noves llums a tot allò que va ocórrer fa més de 130 anys.
El fet és que sembla que Jack l’Esbudellador va enviar diverses cartes als mitjans i a la policia que han transcendit fins a l’actualitat, i que durant anys s’han analitzat del dret i del revés. Més d’una vegada s’ha dit (i el mateix còmic ho especifica) que moltes d’aquestes cartes són falses, obra d’admiradors, bromistes, somiadors sàdics i amargats, entre altres meravelles de la societat.
Hi ha hagut molt d’estudi darrere d’aquestes cartes per descobrir quines d’elles van ser reals. L’altre dia, tot xerrant amb una amiga lingüista que va parlar de lingüística forense en aquest article, em va fer arribar un estudi de lingüística forense sobre les cartes de Jack l’Esbudellador de l’any 2018 (autora: Andrea Nini).
Les conclusions de l’estudi, malgrat que no aporten pistes sobre la identitat de l’assassí, sí que revelen tot de proves lingüístiques que permetrien afirmar que de totes les cartes més o menys conegudes que es van rebre, n’hi ha tres que van ser escrites per la mateixa persona, la qual cosa és informació nova.
Resulta curiós que, més d’un segle després d’uns fets determinats, encara puguem trobar proves noves que ens permetin acostar-nos una mica més a la veritat.