El divendres dia 12 de setembre es va estrenar als cinemes la pel·lícula Guardians de la nit – La fortalesa infinita, l’entrega més recent d’aquesta sèrie coneguda en japonès com a Kimetsu no yaiba.
He tingut el gran plaer de traduir-la, perquè és una pel·lícula visualment treballadíssima (m’atreviria a dir que de les millors animacions japoneses que he vist en els últims anys), amb una història que enganxa i terminologia molt interessant.
Vull donar les gràcies a la Marina Bornas, que em va recomanar pel projecte; a la Roser Fité, que n’ha fet la revisió lingüística; i a l’Oriol Canal, per la seva ajuda desinteressada en la documentació.
A més de traductor també soc actor de doblatge, i cal dir que ha sigut un plaer enorme participar en el doblatge d’una pel·li tan sonada com aquesta.
Espero que l’aneu a veure i la gaudiu! I ja em direu si em reconeixeu (tant en la traducció com en la veu) 😉
D’altra banda, volia comentar una curiositat de la traducció que afecta específicament aquesta pel·lícula. Parlaré amb spoilers, així que si encara no l’heu vist, veniu a llegir aquesta part quan ja ho hàgiu fet!
L’Akaza és un dels antagonistes principals de la pel·lícula, tot i que ja el coneixíem de quan va lluitar contra en Rengoku i el va matar sense pietat, raó per la qual els fans vam passar a odiar aquest personatge.
La fortalesa infinita, però, ha sigut capaç de canviar-nos-en la percepció, perquè hem descobert que no és un dimoni sense cor, sinó que ha acabat aquí després d’anys de patiment i d’haver oblidat el seu passat.
Es tractava d’un noi pobre, turmentat i amb el pare malalt que va anar prenent el mal camí fins que un home el va salvar i va decidir entrenar-lo al seu dojo i encomanar-li la cura de la seva filla malalta, la Koyuki.
Durant aquesta època, els dos joves es van enamorar amb intensitat. L’Akaza li va prometre anar a veure els focs artificials quan ella es recuperés, cosa que van fer uns anys més tard, quan ja es trobava millor.
Després, resumint una mica, la Koyuki i el seu pare moren, i l’Akaza, engolit per la ràbia, acaba convertint-se en dimoni i oblidant tot el seu passat i éssers estimats. Del tot? Sembla que sí, perquè és un ésser sense escrúpols que només vol ser més fort i matar els seus rivals, però si ens hi fixem atentament, veurem que potser no tant.
D’una banda, el seu atac anomenat Agulla de brúixola té un aspecte de floc de neu augmentat.
I no és casual, sinó que recorda a l’agulla pels cabells que portava la Koyuki, la seva estimada.
D’altra banda, gran part dels atacs de l’Akaza tenen noms llargs, complicats i estranyament incomprensibles, com la Resplendor caòtica de la plata blava, el Salze dels deu mil centelleigs o els Mil anells de planetes volants, però hi ha un motiu molt especial: en l’original japonès, tots són noms de focs artificials.
Per tant, l’Akaza, tot i no recordar el seu passat, va anar donant noms als seus atacs fent referència als focs artificials que va anar a veure amb la Koyuki, la qual cosa ens demostra que, en el fons, no l’havia oblidat del tot.