A tu m’adreço, arbre d’edat avançada, de soca ferma i majestuós, deus recordar, bona memòria, que a tu recorro des de ben petit, per sentir, en mals dies, l’abraçada de la capçada.
Tu coneixes, soca nuosa, la totalitat dels meus secrets. Has aguantat ma fal·lera obstinada, amb paciència vehement, per enfilar-me, criatura imprudent, a les teves branques elevades.
M’has ofert paisatges fascinants, sòls sembrats de fulla seca, flors formoses i armadures de neu, a més d’ombra en l’estiu roent. Amb tu al costat fins i tot he imaginat, històries de gegants, centaures i nans.
Del bosc estant, envejats els jardins, és de viatge en viatge, com m’he anat fent gran.
I és ara que amb llarga barba blanca, i les mans esgrogueïdes, però amb el cap d’allò més clar, veig el món trist i embogit, negant-se a canviar, perdut en la foscor, feixuc, i amb tot el que hi manca.
Conservo, però, un bri d’esperança, la diposito sobre els meus, i sobre aquells qui creguin encara en un nou món possible, i amb arbres amb qui compartir la infància. Deixo escrit el meu neguit, al calaix de ma estança.
Crec que no passaré d’aquesta nit, el cor m’és vell i el cos no aguanta, i és que d’anys ja en tinc més d’un centenar, penso, doncs, que ja és hora de marxar, però tinc ben decidit, i puc dir amb un somriure, que no vull morir al meu llit.
I així va ser com l’endemà, trobaren no un, sinó dos cadàvers, un regne planta, i un d’humà.
